Dogville. Una mirada enrere?

Principis del segle XX als Estats Units. Un petit poble; vuit cases, més de vuit històries per cada una d’elles. Arriba una forastera i tot canvia. Ningú en sap res, però ningú demana què li ha passat. Només interessa que no s’alteri la rutina d’aquest poblet. Tenen unes normes no escrites: tots es coneixen i es respecten; fins i tot dialoguen per prendre decisions a falta d’una autoritat que els regenti.

Un panorama que pot recordar els petits pobles de fa dècades tant d’Europa com de Nord-America. Tot i així, el plantejament prové de l’altra banda de l’Atlàntic i va produir certes crítiques que prohibiren l’emissió d’aquesta pel•lícula, Dogville.

Més enllà d’una escenografia trencadora, d’un format diferent amb un únic escenari que recorda l’estil teatral, Dogville retrata una societat d’aquells temps, però amb una crítica cap aquells estats nord-americans que, encara avui, viuen reclosos en ells mateixos. Societats estancades amb decisions pròpies dins d’un món que en diuen “globalitzat”; però sembla que estiguin en una altra esfera.

Aïllats de la resta del món, sense informació més enllà de les seves parets i alguna visita del poble del costat, els vilatans de Dogville decideixen i actuen en funció de les seves raons, aparentment racionals i lògiques, des del seu punt de vista. Els sentiments vers la forastera varien en funció dels esdeveniments, des de l’empatia o la compassió fins a la ràbia o la indiferència. Una societat que no confia en l’estranger, que prefereix posar-lo a prova abans que conèixer-lo, que li reclama tots els deures sense explicar-li els drets.

Però aquesta societat no ha demanat qui era la forastera. No saben d’on ve, ni qui és. Només saben que fuig d’alguna cosa, que busca un lloc millor. La sorpresa es presenta quan descobreixen la seva identitat. És llavors quan no ja no hi ha temps ni a raonaments ni perdó. A la pel•lícula, desapareix el poble i ningú, ni els mateixos vilatans, es pregunten què se n’ha fet de Dogville. Abans que surtin els crèdits, ningú els ha trobat a faltar, ni el mapa, encara que l’estrangera plora.