La nit del 4 al 5 de novembre d’hora americana va remoure televisions i altres mitjans de comunicació de la resta del món a hores intempestives. Un desplegament de càmeres, estudis, platons i professionals es van dirigir a diferents punts estratègics dels Estats Units per fer us seguiment de la que seria la nit americana més recordada fins ara.
Malgrat que les últimes enquestes ja pronosticaven uns resultats favorables a Barack Obama, molts encara tenien dubtes sobre la influència de l’efecte Bradley o del tant per cent tant elevat d’indecisos que hagués pogut decantar la balança cap a un costat o un altre. Una nit frenètica que aquí a Europa es va convertir en la reedició de diferents diaris al llarg del dia i de llargs debats televisius. A diferència d’altres vegades, els nom del nou president es va donar a conèixer amb certa rapidesa.
De res va servir l’sprint final del candidat republicà McCain per aproximar-se més enllà dels feus del seu partit. Malgrat el canvi d’imatge de les últimes setmanes del republicà d’Ohio com la baixada de presència de Palin, no van poder frenar una espectacular victòria del candidat demòcrata que fins i tot va arribar a l’estat del candidat McCain. Una victòria que va arribar a seus republicanes com Florida, on a les últimes eleccions sempre s’havia decantat pel sector republicà. Un estat on van decidir els indecisos, que fins hores abans de començar el dret a vot, es donava el triomf a McCain i de res van servir els missatges telefònics enviats pel partit indicant la suposada connivència entre Obama i Castro.
Tot i així, la resignació de McCain al veure perduda qualsevol esperança d’èxit va donar un exemple d’honestedat a l’admetre la seva derrota i felicitant el guanyador. A partir d’aquí va començar l’anomenat “canvi”, “el final del viatge”. Tot i que molts ja n’auguren el principi d’un altre. El 4 de novembre del 2008 podrà passar a la història, no per l’elecció d’un altre president dels EEUU, sinó per la victòria d’un senador de pare africà, que relleva una Administració Bush desastrosa i que entra amb l’esperança de solucionar una crisi financera i econòmica mundial.
Malgrat que el seu mandat començarà a funcionar a ple rendiment a partir del 20 de gener, el president electe dels Estats Units ja no pot parar la màquina del canvi que va engegar el dia que va guanyar a Hillary Clinton a les primàries del propi partit. Sembla que l’eufòria de la nit americana va ser general i no només a nivell general. D’una banda, algunes masses nord-americanes van formar cues llargues per poder votar; de l’altre, fins i tot, les diferents borses d’arreu del món van notar algunes pujades significatives veient un possible nou rumb de l’economia mundial.
Potser tantes expectatives exerciran massa pressió o massa relaxament a la reformada Casa Blanca; potser sort que la propera primera dama sap què vol dir allò de “guanyar-se les garrofes”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada